Limitació de la indemnització per acomiadament improcedent previst a l’estatut dels treballadors

Hombre es víctima de un despido improcedente en su trabajo

El Suprem rebutja ampliar la indemnització per acomiadament improcedent recollit a l’article 56.1 del nostre Estatut dels Treballadors: “Quan l’acomiadament sigui declarat improcedent, l’empresari, en el termini de cinc dies des de la notificació de la sentència, podrà optar entre la readmissió del treballador o l’abonament d’una indemnització servei, prorratejant-se per mesos els períodes de temps inferiors a un any, fins a un màxim de vint-i-quatre mensualitats.

El Tribunal Suprem, en sentència dictada en Ple per la Sala Social el 16 de juliol de 2025 (STS 735/2025, de 16 de juliol de 2025), ha confirmat que no cal reconèixer una indemnització per acomiadament superior a la prevista legalment quan aquest es declara improcedent. Llevat dels supòsits expressament regulats pel legislador. La resolució desestima el recurs de cassació per a la unificació de doctrina presentat per un treballador que reclamava una compensació addicional pels perjudicis econòmics derivats de l’acomiadament.

La indemnització per acomiadament es pot augmentar si hi ha danys addicionals?

L’assumpte girava al voltant de si un jutge pot reconèixer una indemnització complementària a la taxada a l’article 56.1 de l’Estatut dels Treballadors, quan l’afectat considera que no cobreix adequadament el dany sofert.

El treballador invocava com a fonament el Conveni 158 de l’OIT, a l’article 10:

“Si els organismes esmentats a l’article 8 del present Conveni arriben a la conclusió que la terminació de la relació de treball és injustificada i si en virtut de la legislació i la pràctica nacionals no estiguessin facultats o no consideressin possible, ateses les circumstàncies, anul·lar la terminació i eventualment ordenar o pagar el treballador de la readmissió del treballador adequada o una altra reparació que es consideri apropiada”.

I, l’article 24 de la Carta Social Europea Revisada:

Per garantir l’exercici efectiu del dret dels treballadors a protecció en cas d’acomiadament, les parts es comprometen a reconèixer: El dret de tots els treballadors a no ser acomiadats sense que hi hagi raons vàlides per a això relacionades amb les seves aptituds o la seva conducta, o basades en les necessitats de funcionament de l’empresa, de l’establiment o del servei; fi, les parts es comprometen a garantir que un treballador que estimi que se l’ha acomiadat sense una raó vàlida tingui dret a recórrer davant d’un organisme imparcial”.

Aquestes són normes que exigeixen una compensació adequada davant d’acomiadaments injustificats.

La sentència aclareix que la indemnització per acomiadament improcedent ja està determinada per l’ordenament jurídic espanyol. I que aquest compleix amb els estàndards internacionals per les raons següents:

• El Conveni 158 de l’OIT i la Carta Social Europea no són aplicables directament i requereixen desenvolupament legislatiu intern.

• La normativa espanyola ja ofereix una resposta jurídica uniforme i predictible, que respecta el marge de configuració que la Constitució atorga al legislador.

• Les recomanacions del Comitè Europeu de Drets Socials o del Consell d’Europa no tenen cap valor vinculant. I, per tant, no poden justificar una modificació judicial del sistema indemnitzatori vigent.

Per això, la indemnització per acomiadament seria un sistema tancat excepte excepcions

El Suprem reafirma que la indemnització per acomiadament improcedent queda limitada al que disposa l’article 56.1 de l’ET, tret que hi hagi violacions de drets fonamentals o altres casos expressament previstos per la llei.

Aquesta doctrina ja havia estat sostinguda en resolucions anteriors, com ara la STS 1350/2024. 2 Per tant, els jutges es limiten a atorgar indemnitzacions addicionals per raons de l’acomiadament improcedent.

La Sala Social insisteix que el jutge no pot fixar una indemnització per acomiadament diferent de la legal per aplicació directa de normes internacionals, llevat que hi hagi una norma interna habilitant.

Aquesta sentència consolida el marc de seguretat jurídica vigent i limita l’abast del control de convencionalitat a l’àmbit laboral, assegurant que els litigis sobre acomiadament es resolguin d’acord amb el que preveu la legislació nacional.

Sheila Quiroz Sifuentes
Advocada Experta en Dret Civil i Administratiu
Martínez & Caballero Advocats

Otras entradas